dilluns, 19 de desembre de 2011

Nova via al Montroig: "La via del pare".

Al bell mig de l'estiu, aquest estiu estrany que hem tingut, que ens enganyava jugant amb la resposta del nostre metabolisme als canvis de temperatura, aprofitant un dies més frescos, i empès per les ganes d'estar sol i la ràbia de veure com la vida fa el que vol amb nosaltres i de vegades no podem fer res per oposar-nos-hi, vaig fer unes quantes excursions fruit de les quals aprofitant la mala llet vaig encetar en solitari el primer llarg d'aquesta via, quan el meu pare encara hi era, i sense saber que seria la seva via.







És troba a la serra del Montroig, a la part més oriental, molt aprop de la cova del tabac. Aparcant prop dels túnels de la presa de Camarasa (el millor lloc és tot just passar els túnels direcció Tremp a dreta i esquerra hi ha lloc), agafem el bon camí de la cova i al cap d'uns 20 minutets en una marcada corba, just on hi han unes cadenes per terra per ajudar-se a caminar, veiem un circ de roca amb una xemeneia molt marcada, pues allí.





Després de començar sol, amb unes quantes converses al voltant d'unes cerveses, en Jordi Pujades escalador primerenc i entusiasta de mena és va sumar al projecte, i menys mal, perquè jo sol anava perdent empenta. Li agraeixo moltíssim la seva ajuda empenta i optimisme, i els bons moments que hem compartit els dos enmig de la boira com "gorilas en la niebla", i en les dues baixades de nit i rient a cor ple de la situació i lo contents que estàvem.




Encara que a petita escala, ha set un viatge emocional, de la ràbia i la foscor obrint via entre la boira i el fred, a la serenor i tristor tranquil·la de les primeres repeticions enmig del solet i en bona companyia.


                 "Xemeneia del primer llarg"

























                                                                                                           "Segon llarg"


                                                          "Tercer llarg"












                               "Tram d'artifo i plaqueta de roca perfecta del 4º llarg"


La via no és un vión, és una més, no és molt difícil, ni molt llarga, ni la roca és perfecta, però es bonica, és curiosa, amb un xemeneia espectacular que és pot alliberar amb 6c. L'entorn és màgic i l'activitat per un dia qualsevol amb bon temps és molt complerta i crec que deixarà bon sabor de boca a qui gaudeixi amb vies clàssiques semiequipades, amb punt picant i salvatge però sense ser exposades.

Amb un grauet de 6a/A1+ , bona visió de la línia, i domini col·locant catxarrets i anem de lujo.




El pare era una persona tenaç, perseverant, constant... difícilment se'l feia canviar d'opinió a la primera, sempre trobava la manera de tirar endavant els seus plans, i era valent, no pensava en que podia ser que alguna cosa no l’aconseguís. Ell havia i seguia treballant molt, gaudia ja de coses aconseguides, i és trencava el cap per aconseguir coses per nosaltres... de fet quan qualsevol de nosaltres pensava que algo era difícil i no ho veia gaire clar, ell no, trobava la manera i hem feia adonar que era possible.

Ara estem esperant al Roc, ja veurem com ens sortirà la nostra relació... tot és possible... però sabrem estimar-nos de totes maneres? El meu pare ho va saber fer, jo vaig sortir força diferent de com segur s'havia imaginat, recordo quan hem va trobar les primeres fotos escalant a Terradets i Vilanova d'amagades amb la consegüent xerrada sèria sobre si m'havia begut l'enteniment, pare és que vull ser escalador, i el vaig arribar a fer escalar amb mi... recordo quan havia de començar la universitat i tot seriós li vaig dir que volia ser "vagabundo", deixant-los preocupats, i al cap d'un temps tot seriós li plantejava que pensava que estava perdent el temps a la universitat perquè volia ser bomber però que era molt difícil, i ell m'animava dient-me que creia que si realment ho volia ser estava segur que ho seria.

Estic molt content del pare que he tingut, i tinc molts i molts records de totes les coses que he fet amb ell fins que vaig necessitar sortir sol a la vida. Recordo la vida amb els meus pares de petit com una gran aventura plena d'anècdotes, activitat, companyia, aprenentatge, alegria i gens de soledat... cosa que se del cert que m'ha ajudat a fer-me i a ser com sóc. Ho agraeixo i espero ser un bon pare pels meus fills.

Fa molt i molt de temps li vaig dir al meu pare: Pare he sentit que el senyor Pauet s'ha mort quan ha bolcat amb el tractor, i ara tinc molta por de morir-me... i ell durant diversos dies hem va anar fent sentir tranquil... ara pare ja no tinc por de morir-me sabent que tu vas davant obrint camí... Potser de petit ho veia com algo molt solitari... i poc a poc arribarà un dia que hi serem més de nosaltres a l'altra banda que en aquesta...

Tant de bo tinguem força temps per esgotar les piles fins al fons...

Si algú s'anima espero que la gaudeixi.

Salut!

PD: (Al segon llarg assegurar desplaçats de la vertical de la via... és xulo però s'ha de ser delicat i poden caure algunes pedres).



11 comentaris:

  1. Molt bones, i moltes felcitats per la via. Es veu una via amb força caràcter. Mai hem estat al Montroig, tot i que el cosinet Jordi sempre ens diu que l'anem a veure a Sant Llorenç, i hi anem a escalar. Ara no tenim excusa... Jordi, cuida't molt que tot i ser d'Arenys saps que t'estimem igualment!!!!!!!!!! Salut!!!!!!

    ResponElimina
  2. eo felicitats per l'aventura i la troballa que hi ha darrera de cada cerca, viatge, pèrdua amb retrobament...

    ResponElimina
  3. m`ha colpit el teu relat...no tinc el grau però intentaré repetir-la.I no tinguis cap dubte que seràs un gran pare per el Roc,amb tot lo que has aprés del teu Pare,no tinguis por!
    Cuida`t molt

    ResponElimina
  4. Merci Albert!! Però recorda que d'Arenys només n'hi ha un i no és Arenys de munt!!

    Victor, merci per tot el que m'estàs ensenyant! ha estat un plaer compartir aquests dies amb tu en aquesta via tant especial, per ser la meva primera i pel significat personal que ha representat per tu!!

    Una abraçada!!

    ResponElimina
  5. Eo! Merci a tothom pels comentaris...

    Llembresku aveure si us animeu i veniu d'una vegada per Stllors que per aquí les liem molt gordes... porteu-vos el frontal.

    Edu merci, el montroig escalant amb boira pot arribar a ser un sucedani d'aquells grans viatges que de vegades sommiem i ves a saber si algún dia podrem fer... sempre ens quedaran els raconets de Catalunya. Estic reprenent l'idea d'anar a repetir i reequipar la via Fiorela, fa temps en vam parlar, si t'animes enviam un correu i et passo calendari amb possibilitat de dies...

    Paca, merci pels ànims, i no pateixis que la via no és difícil, al obrir-la vaig passar fent artificialillo per tots els passos difícils i tu n'ets un mestre. Apa si hi vas m'ho dius que em farà il·lusió...

    Jordi, un plaer obrir la via amb tu, i poguem escalar sovint pel paradís que ens envolta...

    Apa a cuidar-se... si algún dia us passeu per Sant Llorenç de Montgai i us fa falta company de cordada pregunteu al bar pel Victor i em trobareu ràpid.

    Salut!

    ResponElimina
  6. Felicitats per la via.
    M'agradat el relat que fas del teu pare i m'ha fet recordar els problemes que jo vaig tenir amb ells quan començava. Ara que soc pare ho puc entendre el comportament provocat per la por. Després no els/ens toca mes remei que acceptar-ho. Recordo que el meu pare sempre em deia que no entenia pq pujavem per les pedres, si almenys trobessiu la pesseta (això deia) la vegada que vaig fer la Casas Chani de Montserrat a l'arribar al final de la via vaig trobar una pesseta en una sabina, em va fer molta il.lusió poder regalar-li.
    Una pèrdua és molt dura del pare, de l'amic escalador, ....però la vida és així cabrona i fantàstica alhora.
    Una abraçada

    ResponElimina
  7. Hola Víctor, VARE SER TOT UN PLAER FER LA PRIMERA REPETICIÓ AMB TU,
    MOLTISIMES GRACIES.
    Lo Niko

    *VIA MOLT RECOMANABLE AMB SABOR D'AVENTURA

    ResponElimina
  8. Noi, no se si la via serà o no guapa però el relat que fas de tu i el teu pare m'ha emocionat. Gràcies.
    Sort

    Pau

    ResponElimina
  9. Mingo, molt bona l'historia de la peseta amb ton pare... i quanta raó tenia. De vegades penso que si dediquessim la quantitat d'esforç que dediquem en aquest mòn fabulós que és l'escalada, a empescar-nos històries per guanyar-nos la vida ja seriem uns ricaxons. Merci i records...

    Nico, per mi un plaer tb haver-la escalat amb tu, i vaja bon dia que vam enganxar. Quan vulguis repetim. Salut!

    Pau, merci i molta sort per tu tb...

    ResponElimina
  10. eis, felicitats per la via! segur que és bona només pel nom que hi porta i les ganes posades!
    No hi ha via dolenta, sinó mals escaladors o simplement dies dolents!
    Rumbateam

    ResponElimina
  11. ben recomanable! i amb la mateixa tenacitat, el darrer llarg també pot sortir amb lliure!

    ResponElimina