Nova via al Montroig: "La via del pare".

Al bell mig de l'estiu, aquest estiu estrany que hem tingut, que ens enganyava jugant amb la resposta del nostre metabolisme als canvis de temperatura, aprofitant un dies més frescos, i empès per les ganes d'estar sol i la ràbia de veure com la vida fa el que vol amb nosaltres i de vegades no podem fer res per oposar-nos-hi, vaig fer unes quantes excursions fruit de les quals aprofitant la mala llet vaig encetar en solitari el primer llarg d'aquesta via, quan el meu pare encara hi era, i sense saber que seria la seva via.

És troba a la serra del Montroig, a la part més oriental, molt aprop de la cova del tabac. Aparcant prop dels túnels de la presa de Camarasa (el millor lloc és tot just passar els túnels direcció Tremp a dreta i esquerra hi ha lloc), agafem el bon camí de la cova i al cap d'uns 20 minutets en una marcada corba, just on hi han unes cadenes per terra per ajudar-se a caminar, veiem un circ de roca amb una xemeneia molt marcada, pues allí.

Després de començar sol, amb unes quantes converses al voltant d'unes cerveses, en Jordi Pujades escalador primerenc i entusiasta de mena és va sumar al projecte, i menys mal, perquè jo sol anava perdent empenta. Li agraeixo moltíssim la seva ajuda empenta i optimisme, i els bons moments que hem compartit els dos enmig de la boira com "gorilas en la niebla", i en les dues baixades de nit i rient a cor ple de la situació i lo contents que estàvem.

Encara que a petita escala, ha set un viatge emocional, de la ràbia i la foscor obrint via entre la boira i el fred, a la serenor i tristor tranquil·la de les primeres repeticions enmig del solet i en bona companyia.

                 "Xemeneia del primer llarg"

























                                                                                                           "Segon llarg"

                                                          "Tercer llarg"

                               "Tram d'artifo i plaqueta de roca perfecta del 4º llarg"


La via no és un vión, és una més, no és molt difícil, ni molt llarga, ni la roca és perfecta, però es bonica, és curiosa, amb un xemeneia espectacular que és pot alliberar amb 6c. L'entorn és màgic i l'activitat per un dia qualsevol amb bon temps és molt complerta i crec que deixarà bon sabor de boca a qui gaudeixi amb vies clàssiques semiequipades, amb punt picant i salvatge però sense ser exposades.

Amb un grauet de 6a/A1+ , bona visió de la línia, i domini col·locant catxarrets i anem de lujo.

El pare era una persona tenaç, perseverant, constant... difícilment se'l feia canviar d'opinió a la primera, sempre trobava la manera de tirar endavant els seus plans, i era valent, no pensava en que podia ser que alguna cosa no l’aconseguís. Ell havia i seguia treballant molt, gaudia ja de coses aconseguides, i és trencava el cap per aconseguir coses per nosaltres... de fet quan qualsevol de nosaltres pensava que algo era difícil i no ho veia gaire clar, ell no, trobava la manera i hem feia adonar que era possible.

Ara estem esperant al Roc, ja veurem com ens sortirà la nostra relació... tot és possible... però sabrem estimar-nos de totes maneres? El meu pare ho va saber fer, jo vaig sortir força diferent de com segur s'havia imaginat, recordo quan hem va trobar les primeres fotos escalant a Terradets i Vilanova d'amagades amb la consegüent xerrada sèria sobre si m'havia begut l'enteniment, pare és que vull ser escalador, i el vaig arribar a fer escalar amb mi... recordo quan havia de començar la universitat i tot seriós li vaig dir que volia ser "vagabundo", deixant-los preocupats, i al cap d'un temps tot seriós li plantejava que pensava que estava perdent el temps a la universitat perquè volia ser bomber però que era molt difícil, i ell m'animava dient-me que creia que si realment ho volia ser estava segur que ho seria.

Estic molt content del pare que he tingut, i tinc molts i molts records de totes les coses que he fet amb ell fins que vaig necessitar sortir sol a la vida. Recordo la vida amb els meus pares de petit com una gran aventura plena d'anècdotes, activitat, companyia, aprenentatge, alegria i gens de soledat... cosa que se del cert que m'ha ajudat a fer-me i a ser com sóc. Ho agraeixo i espero ser un bon pare pels meus fills.

Fa molt i molt de temps li vaig dir al meu pare: Pare he sentit que el senyor Pauet s'ha mort quan ha bolcat amb el tractor, i ara tinc molta por de morir-me... i ell durant diversos dies hem va anar fent sentir tranquil... ara pare ja no tinc por de morir-me sabent que tu vas davant obrint camí... Potser de petit ho veia com algo molt solitari... i poc a poc arribarà un dia que hi serem més de nosaltres a l'altra banda que en aquesta...

Tant de bo tinguem força temps per esgotar les piles fins al fons...

Si algú s'anima espero que la gaudeixi.

Salut!

PD: (Al segon llarg assegurar desplaçats de la vertical de la via... és xulo però s'ha de ser delicat i poden caure algunes pedres).