Fiorel·la... Pala alta a la serra del Montroig... records agredolços...

Fa uns anys, que ja són uns quants, vaig tenir la gran idea... "podria buscar un lloc per la Noguera i obrir una via com els bons"... Per aquells dies jo vivia a Girona, cosa que condicionava molt els dies de feina, les anades i vingudes, i la possibilitat de trobar col·laboradors. Com que estava en l'època animada en la que res et frena i tot sembla fàcil doncs vinga amunt i avall i majoritariament en solitari va acabar sortint una vieta que tenint en compte l'experiència que tenia llavors (zero en tot) va sortir prou eixerida i curiosa, de fet en vaig quedar content.



Val a dir que l'experiència va durar tres anys... potser sóc l'obridor de vies més lent del que heu sentit parlar, però després de les vicissituds que vaig viure en la meva pell i en els meus bens, doncs hi va haver períodes de recuperació, letargia i reflexió al llarg de l'obertura.



Després d'uns dies d'exploració per les serres del Montsec hem vaig presentar un bon dia al peu de la via del Llons. Dies abans en un brot d'eufòria exploradora ja havia comprovat que es podia grimpar en xemeneia per la cova que té l'entrada a la dreta de la via, i acabaves sortint per un forat a l'exterior 20 o 25 metres més amunt on instal·laria la primera reunió.



A partir d'aquí van venir varies jornades per obrir i deixar una mica equipat l'imponent sostre del segon llarg, encara ara amb algun pas delicadet i curiós per poder explicar al bar.



De cara al tercer llarg vaig continuar amb un seguit d'intents per la dreta que no hem van portar a bon port, fins que vaig aconseguir instal·lar la reunió a sota la bonica fissura que després hem trairia. Ja ho tenia, o això pensava des de feia dies... hem vaig preparar per fer l'atac final, encaramant-me per la corda fixa fins la reunió de la fissura, vinga començo a arrossegar-me per dins, abraço un bloc com una tele de les antigues amb tot un braç i ben estirat intento ficar un friend en un foradet a la dreta quant... "pim, pam ,parram ..." hem veig volant i quan hem dono compte hem veig a mi mateix sangrant de les espinilles, les mans cremades, penjant sota la reunió, i a més una de les dos cordes amb que treballava i que tenia mig enroscada a la repisa està tallada per la meitat. Vamos que se m'ha despenjat la tele.



Tot això passa molt ràpid, segueixo sentint molt de "pim, pam, parram" miro avall des de sota la reunió penjant i veig la tele rodolant talús avall com un dimoni de Tazmània d'aquells dels dibuixos, merda segueix la trajectòria que va directa cap al meu cotxe... no potser... merda! UUUUUUaaaaa li ha passat per sobre Visca! Ai coi.... des d'allí penjant veig com se li obre sola la porta del maleter del meu peugeot 205... una pedra petita que no veia i rodolava al pas de la gran a picat a la cantonada de la porta del maleter i ha petat el pany fent pressió cap a vall. Dintre del que podia ser, semblava el mister Bean, però no va ser res.



Rapela com puguis, presentat a casa els pares, amb el cap cot, tot nafrat, i amb el cotxe una mica rebregat... crits... no hi tornis més!... això no és normal!...etc, etc!




Au torna cap a Girona a estudiar i ja veurem si hi torno... hem vaig passar una bona temporada sense anar-hi, i quan hem començava a enredar un altre cop amb el cuquet d'anar-hi per acabar-la, gresca, xerinola, bon rotllet, tots molt amics, i escafoides trencat davant d'un bar del barri vell de Girona... i es que això de ballar acrobàticament tampoc és lo meu.




Al cap d'uns anys, tres, amb la lesió recuperada i coincidint que passo una temporadeta currant per Lleida junt amb l'amic Jordi, tornem a la fissura, passem com uns campions i tanquem el cercle.... ara si, ja existeix la nostra primera via!

Bé espero no haver-vos avorrit, la via té poques repeticions, bàsicament alguns amics, i alguns incondicionals del montroig que no volen deixar-se cap via per escalar; o sigui que si us animeu ja ho sabeu, després deixeu la piada al llibre del bar de Sant Llorenç que així tard o d'hora ho veuré i em fareu content...

Salut i Pau!