En concret aquest post el dedicaré a la trilogia de vies que hem repetit els últims mesos a la muntanya de montserrat, a ca la montse que en diuen els locals.
A nota introductòria, val a dir que els meus companys (no tots però alguns si sentiran al•ludits) i jo, som una mica impresentables a Montserrat. Si recopilem jornades èpiques amb components diferents hi hem viscut ineptituds, putades, confiances, vuelos, enganys, nits del lloro, rescats... de les classes més vils imaginables... bé no exagerem fins ara amb final feliç, la sang no ha arribat al riu, i quasi sempre amb "mea culpa" per sobrecomfiança, horaris inadequats i poca previsió. És com una relació amb una parella que ens atreu fins a la medul•la però ens utilitza i ens fa patir.
Potser la reu del problema, és que la majoria, sobretot jo, no en sabem d'escalar a Montserrat, però la seva energia, les seves formes sinuoses, ens atreuen d'una manera irresistible, que ratlla la mística... joer ja semblo redactor de las ascensiones de leyenda...
Va que després els blogs són pesats i la majoria lo que vol és informació...
1- Anglada Cerdà de la Boleta Foradada.
Ens va encantar, la vam triar amb en Jonathan, i ens va fer treballar de valent, molt vertical, amb parts a equipar força com el primer llarg, atlètica i amb moltes possibilitats d'escalar-la majoritàriament amb lliure.
Hem va agradar especialment que apart d'escalar vam gaudir d'una visita del museu d'artilugis utilitzats al llarg dels anys per assegurar-se a montserrat, a més visita interactiva que et donava l'opció d’interactuar amb tots els artilugis assegurant-hi... a poder ser amb un amiguet al costat...
El forat sota la boleta molt xulo, anar-hi amb temps per entretenir-se jugant a passar pel forat i sortir per l'altre costat.
On vas Jonathan?
Les mans després de fisurejar
Bona via i amb bones possibilitats de protegir-se.
2- Cade. Agulla 75
Al meu parer un altra de les bones, la vam gaudir juntets, l'Albert, el Ramon i jo. Fissures i diedres boníssims, més atlètica i exigent que l'agulla del Centener però més equipada.
A destacar el llarg anomenat "fissura superman", i val a dir que animat com un superman me'l vaig currar a tope!... quin patir... dels o el llarg que m'ha deixat més extenuat físicament de la vida; no els vaig encadenar, però poc i va faltar. Al meu gust boníssim, però ja t'hi pots armar de power, jo vaig sortir com un superman... però vaig arribar arrastrant-ne com un cuquet verd...
Mira va ser dels cops que ho vam fer prou bé, suposo degut a l'absència de plaques assassines d'escaladors no montserratins, i es clar que anava ben acompanyat, amb persones centrades i competents... ejem...
3- Geeb. Cadireta del diable.
Ressenya del bloc den BullarolasBueno, les estadístiques solen ser clares, o com a mínim ens donen la sensació de tenir els caos controlat, últimament de cada tres... pues una pillem, o dos segons l'època. En aquesta tocava i entre pitos i flautes vam acabar ben tous, i arrugats...
No se ben bé com descriure la via, fa bona pinta, però hem va costar molt bellugar-me amb lliure, val a dir que era un dia força humit, amb fred i estava cansat, però tot ho trobava molt arrodonit, no acabava de trobar-me còmode enlloc, la roca anava a trams, i l'equipament és molt autèntic però no presta a apurar gaire. Amb artificial cap problema anar fent.
Hem va agradar, pq ens vam haver d'emplear i currar-nos-la. Però el dia no ens va acompanyar, tot grisot, humitat, vam passar fred i els dos últims llargs ens vam mullar plovent unes gotes fines. La baixada ja fosquejant va ser de senglars, i vàrem atravessar una selva de romagueres i arítjols fent descens de barrancs plovent i sense neoprè.
Vam acabar el dia bruts, rascats, molls amb tots els trastos penjant i fent una visiteta de nit una mica impresentables a la moreneta dins el monestir... ja que teníem acumulades unes miques de coses per agrair-li i per demanar-li...
Gran jornada amb en Carles i tres o quatre dies amb la rialla, els ui ui uisss, i l'adrenalina pujada.
PD: Ara me n'he enrecordat, tb els últims mesos vam fer la Cade de la miranda de la portella, via bonica, més suaveta, vam patir una mica de fred, mandra i algunes queixes, però prou bé. Amb bon dinar de despedida.
Apa ja no tot és Sant Llorenç
Salut!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada