dimecres, 12 de desembre del 2012

"Pol" Nova via a la Paret de lÓs. Sant Llorenç de Montgai.

Fruit de veure i reveure, pujar i repujar, les roques que envolten casa nostra; neix de la mà d'en Ramón, amb l'ajuda puntual d'en Miki i un servidor, la via "Pol" dedicada al primer fill d'en Ramon i la Mònica que ja esperen el segón que està apunt d'arribar... l'Ares.

La via encaixonada entre la Carnaval Rock i la Jordi Andreu, segueix un traçat directe, obligat i aeri, amb bona roca i certes dificultats. Sempre protegida o amb bones possibilitats de fer-ho.

Via força clàssica, amb dos passatges esportius amb certa dificultat però que permeten solucionar-los amb A0.

Fa poc vàrem fer la primera, i em va quedar bon gust de boca, certament al principi no m'atreia la
línea, la veia molt directa, massa difícil per fer-la sense molts parabolts, i massa propera a la Jordi Andreu amb la que comparteix uns metres. Crec que ha quedat força bé i amb estil bastant clàssic com a mi m'agrada... Sorprén que encara anem trobant rutes que valen la pena i amb estil en aquestes roques tan fressades.

Apa deixo la ressenya que ha fet en Ramon i aprofito per felicitar-te company!




Fent la primera repetició amb l'equip Ramón, Miki, Victor, varèm passar una bon matí de dissabte abans de la paella "Gall"... Gràcies amics!!

dissabte, 8 de desembre del 2012

"NEM". Pala del Coll. Montroig.

Bonica via semiequipada acabada d'obrir fa poquet per rokers amb llarg bagatge a les seves esquenes.

La repetim amb en Nico, gaudint d'un dia barrejat de sol i boira, és una via ràpida, ideal per fer a l'hivern o per combinar-la amb altres vies.

La fissura del primer llarg és molt xula i estètica.

En general la via és xula, encara força terrossa, alerta amb l'últim llarg, més delicat i trencat.

Joc de camalots fins al tres i semàfor d'aliens pot ser suficient.

 "Ressenya feta per Joan Escuer agafada d'Escaladors/es de la noguera"

 Primer llarg


 Primer llarg


Tercer llarg
 
 


"Via del Salla". Pala alta. Montroig.

En Victor convida a en Victor a repetir la via acabadeta d'obrir a la Pala alta, just al costat dret de la via "Al jardin ke le den".

Bona via de concepció esportiva, amb la roca una mica justeta en alguns llocs però que sembla que amb repeticions s'anirà sanejant. De totes maneres està molt ben assegurada, només calen cintes exprés i és pot apretar sense patir de fer-se mal.

M'ho vaig passar força bé obrint tots els llargs i veient com en "Salla" feia baixar teles i microones avall fent palanca amb una pota de cabra del bazar xinés... interessant...

Penjo la ressenya feta pel Victor Sans, l'obridor i equipador de la via, i unes fotos que em va fer amb el mòvil.



 Primer llarg


Tercer llarg 


Quart llarg

dimarts, 13 de novembre del 2012

"Papisuca". Vilanova de Meia.

Enfilem amb l'Albert cap a Vilanova sense saber ben bé que fer, jo m'he adormit i encara no carburo gaire bé, l'Albert ja n'ha fet moltes a Vilanova.

Al final triem una ràpida que no hem fet cap dels dos, la Papisuca, al costat dret de la Passatgers del vent.

A mi se m'ha passat una mica sense pena ni gloria, via típica esportiva ochentera, plaques i bombos atléticos, roca sobada en els trams vermells i millor en els grisos. Està reequipada amb parabolts.

Els llargs més durs són el primer de 6c i el quart de 7a o más, el 6c molt polit i amb una regleta petita polida infernal, el 7a per a popeyes. Els altres llargs tampoc desmereixen cal tibar. Als punts difícils pots fer alguna trampeta.

Al baixar vàrem fer una via esportiva d'un llarg que hi ha baixant per la canal entre roca alta i roca dels arcs a la banda esquerra. És diu el sur también existe, equipada amb espits, és guapeta, 6b o 6b+ crec.


Ale la ressenya i alguna foto.

 
Peu de via

Segón llarg



 Segon llarg
 
 
 
Plaquis
 
 
Ressenya del 86 de J. Jover... per flipar, i la del llibre antic de vilanova encara la posa més fàcil.
 
Aveure si ens despertem

Els sur también existe
 
 
Escalant a Cambotja

Vaja dos friskyes

Amb la postura que hem caracteritza
 
 
 

dilluns, 12 de novembre del 2012

"Aresta de la Coma de Gelis". Sant Llorenç de Montgai


Després de sentir que el Jordi i el David li han fet una rentada de cara i un parell d'entrades noves a l'aresta reina de Sant Llorenç, i coincidint les ganes d'un grupet d'animats i animades que encara l'haurien de tastar, ens animem en diumenge ventós i gèlid a fer equilibris entre el vent el cel i l'aresta.

Per mi la segona vegada, incomparable amb la primera, quan amb 18 anyets i amb material rupestre agafat de "prestao" del camió de bombers d'Artesa on treballava a l'estiu. Sense saber que utilitzàvem una corda estàtica enlloc de dinàmica i utilitzant sovint candaus lince amb la seva clau enlloc de mosquetons.

El mateix material vàrem fer servir amb el company d'aventures de les dos ascensions, l'Eduard, quan vàrem encaramar-nos a la xemeneia Carles-Andrés del cilindre. Cordes estàtiques, bambes, barreja de candaus i mosquetons... i molt de valor.... o inconsciència i desconeixement. Quan l'Eduard és va quedar atrapat sense poder pujar des de la 2º reunió sota el sostre i vaig rapelar fent tot el flanqueig per sota el sostre per arribar des de el cim fins a ell i recollir tot el material... buf quin jare... i quines cordes... estàtiques i tacades d'oli...

Per l'Eva, la Marta, el Miki, i el Jordi, el seu primer cop a l'aresta i escalant amb tant de vent. Especialment content per l'Eva la meva parella, que després de nou mesos d'embaràs i deu més de criança d’en Roc, reprèn la via llarga començant en aquesta bonica aresta. La cordada "estira i arronsa" ha tornat!!

Jornada especialment divertida per mi, que lidero la primera cordada seguit per les dues mosses de segones, divertides, expressives, i una mica picantones!

En Miki i en Jordi se'n surten prou bé seguint-nos a una distància prudencial, són uns màquines, cada dia són més autònoms, ja els podem portar a tot arreu!

Penjo la ressenya que corre per la xarxa i un parell d’instantànies....




                                            "L'Eva en Miki i en Jordi in accion"




                                                            "L'Eva i la Marta reposant"

"Amb aquestes coleguis de cordada si fa falta obro tots els llargs...!"
 

"Cim"
 

                                                    
                                            "Mundialment famosa cordada estira i arronsa"

dijous, 11 d’octubre del 2012

"Mal tabaco". Montroig.

Amb en Jaume i el Mique Angel enfilem el camí de la cova del Tabac per fer aquesta vieta autèntica.
El camí de pujada cap a la cova és una delícia, ben fressat agradable i en un entorn i vistes espectaculars. Desde que m'hi vaig passar uns dies obrint la "Via del pare" que aquest raconet de la vessant més oriental del Montroig hem genera un carinyo especial.

La via és curiosa, mirant la ressenya sembla facileta i ràpida, i després veus que no és fàcileta i que hi has d'esmerçar temps i concentració per escalar amb cura i protegir-te bé. En alguns punts la roca és discreta, i té alguna sortideta que s'ha d'anar amb compte.

El primer llarg és molt xulo de diedre i fissures però bastant romot, t'hi has de moure bé i és pot protegir. El segón ja té alguna apretadeta i excursionetes, la part final amb roca d'anar amb compte. El tercer és on vam patir més, però crec que ens vam equivocar, sortint de la reunió de dos spits és molt fi i atlétic fins a caçar un spit llunya, cauré damunt la reunió fa força por, una vegada a dalt vaig veure que hi havia un clau una mica a l'esquerra i que no s'havia d'anar recte, tots ens vam endur un ensurt quan vaig arrencar el canto de la ma esquerra, sort que la dreta va aguantar... uff!

Per rapel·lar en aquesta zona penso que lo millor és fer-ho per la "Via del pare" on amb dos rapels de 50 metros arribarem al terra. Reunions amb parabolts i mallons.

La pròxima la Wins tack rut, i la Elsa Pataki!



                                                   "Del llibre de piades de Sant Llorenç"

"Suave es la noche". Montroig.

Vieta de la Pala Alta, que n'havia sentit parlar força, suposo que de sentir-ne bons comentaris n'esperava més. La del costat la Capitan veneno hem va agradar més.

Bona escalada d'autoprotecció, però amb força mates i un parell de punts de roca una mica xunga, destacant el pas del llarg dur on has de tibar si o si d'una punta que sobresurt i no sembla massa estable, això amb una repisa sota els peus. Molta sort, jo ja l'he tingut.


                "Ressenya i texte del llibre Escalades a la Noguera de Jordi Marmolejo i Joan Escuer".

"Xemeneia Gutierrez - Ruiz i Via del Marc". Camarasa.

Dos creacions del companyero Juan Gutièrrez.

La primera més antiga, semiequipada que segueix diedres i xemeneies, en algún punt molt estreta, probable encallament, no portar motxilla, ho dic per experiència. La vaig fer sol i portava motxilla per ordenar la corda i ben bé que mi vaig estar mitja hora remenant-me sense poder anar amunt ni avall... quasi per trucar als pompiers. La via hem va agradar força.

La segona de tall modern, freaky, només cintetes, una mica molsosa i terrosa, algún llarg bó. El primer molt dur per fer-lo amb lliure i només començar. A mi no em va agradar massa.


                   "Ressenyes i texte del llibre Escalades a la noguera de Jordi Marmolejo i Joan Escuer".


                                                  "Del llibre de piades de Sant Llorenç"

"Caxanines i Xoxoloc" al Cilindre, l'escalada més sexual. Sant Llorenç de Montgay.

Escalada contundent i violenta a la part oriental de la roca del Cilindre, on cal ser finet, tendré i amb un punt de violència si en volem sortir airosos. Sobretot concentrar-se i mantenir la calma... no sigo que quedem malament grimpant aquestes dos elegants dames...

La Caxanines està tota equipada amb parabolts, el primer llarg impresiona ja que les assegurances són distants i el llarg tècnic i de pila. Millor escalfar abans i anar-hi mentalitzat, no sigo que fotem un vol precoç i llarg. Segon llarg ben majet i amb els seguros més propers.

La Xoxoloc està tota reequipada amb bolts de fa poc. Tècnica, fineta i amb un últim llarg potent que requerirà d'una amplia experiència i autocontrol per deixar-la satisfeta.

A les dos dames els hi arriba l'ombra aviat després de dinar i s'hi pot estar tota la tarda quan fa calor... o si fa fred anar-hi al mati al solet fins després de dinar.
 
 
 
"Ressenyes i texte del llibre Escalades a la noguera de Jordi Marmolejo i Joan Escuer"
 
 
 
 
 
 
Tot plegat molt sensual...
 

dijous, 2 d’agost del 2012

"Caballo loco". Paret dels Heretges, Camarasa.


Ahir ens animem d'horeta amb en Jaume, tot i començar cap a les 8:30 des de bon principi ja anem deixant un rastre de suor per la via com si fóssim cargols bavosos... molta calor.

La via per la col·lecció, de rostolls, bé no se li pot treure el mèrit de ser una via amb caràcter per ser tota neta de ferros, "clean" que se li diu ara, i tenir diversos passatges finets i apretadets. S'ha d'anar alerta amb un parell de passets de placa brutots i amb roca cutrilla i alguna que altra fissura i diedre amb blocs bons i alguns paranys.

No m'hi vaig fixar al principi, la via és de L. Marin i A. Pifarré, els mateixos obridors de la "Pau Ranger" i la via per l'estil... campi qui pugui... ens va anar sortint amb algun ai ai ai, i altre ui ui ui, puja baixa puja baixa calor i esgarrinxades.

Apa deixo la ressenya del llibre "Escalades a la noguera". La via està força abandonada i només té alguns pons de roca podrits però que tenen espai per anar-los enfilant, conserven el cordino vell per marcar.

La via va molt a tocar i comparteix algun tram amb la tropicana, la qual si que sembla una bona selva, obligat mono i ulleres de busseig... aquesta crec que no la faré.

Salut!



                                                   "Extret del llibre Escalades a la noguera"

dilluns, 9 de juliol del 2012

"Via dels Esllomats". Penya Montañesa.


                                                  " Ressenya del blog Perspectiva Vertical"


Diuen que qui té un amic... té un tresor...

Últimament hem dona que pensar... si són més d'un tens molts tresors... llavors ets ric... llavors estas molt content i no et cal treballar gaire... llavors... són escaladors... llavors estant tots com un llum... llavors obren vies i diuen llarg guapo al llarg més dur... i escalada sincera i austera a l'escalada exposada i sense equipament... llavors s'han de repetir les vies dels amics per allò del tresor... 
Resultat = Pilles continuament... de perdidos al rio.

Vaig fer la via ahir i encara tinc les neurones descentrades no hi puc fer més.

És una via salvatge dura i exposada, per mi que hi vaig anar amb nivell massa just per disfrutar-la.
Però bé ara feta està, amb en Ramón, compartint penes i treballs, carros de friends i tascons, i amb un horari impresentable que no fico perque hem fa vergonya.

Via alpina que combina plaques i fissures i zones de blocs i puzzles, molt poquet equipada... i amb un grauet que comença a ser interessant i força ajustadet.

Contar un bon grapat d'horetes entre pujar, escalar, baixar i tot plegat, per nosaltres primera incursió a Penya Montanyesa, en el dia i amb logística improvisada.

Quin muntanyot, paisatge espectacular, boscos i prats de conte, i els poblets del voltant molt xulos i la gent acollidora.

I si vam acabar esllomats...



                                                              " Primer llarg"



                                                       "Flanqueig 5º llarg"


                                                              "Sisé llarg"

                                                               "Sisé llarg"

diumenge, 1 de juliol del 2012

"75 Aniversari". Paret de les Gralles. Camarasa.

Enmig d'aquest dies de canícula que ens han sobrevingut, ens calcem el tanga i les xancletes i ens montem unes vacances ràpides a la selva venezolana que tenim més propera... la Serra Carbonera, concretament a la paret de les Gralles. Si on hi ha la "Terra lliure" que surt a les 100 millors d'en Soldevila. Resulta que hi han més vies, tot i que força desconegudes i oblidades.


Pel cas triem la "75 aniversari" que varen obrir uns clàssics del SEAM de Lleida, la secció d'escalada del centre excursinista de Lleida per celebrar el 75 aniversari del centre. Això va ser al 1980 concretament fa uns 32 anys. La via està tal qual la varen obrir, amb escarpies casolanes, reunions velletes i molts blocs per caure.

"Ressenya del llibre escalades a la noguera"

Val a dir que ens va agradar, potser comencem a ser una mica rarets, però no vam tirar cap bloc que fos més gran que un microones... Ja anavem avisats pel Jordi "Marmo" que els dos primers llargs eren cuidadin cuidadin a escollir bé les peces del puzzle, però a apartir d'aquí disfrutariem. Així va ser, dos primers llargs delicats on no val a badar però que mantenint la calma no son tan dramàtics, i deprés diedres i fisures xules, assequibles, i de bon protegir, sempre amb una mica d'ull amb la roca.
La primera reunió un abre, la segona un pont de roca immens, i les altres un clau cutre però fàcils de reforçar. Als llargs força claus antics, en vam contar entre 15 o 20...

A qui li agradi l'exhuberància de l'entorn de la paret de les gralles i ella mateixa li aconsello, sempre amb cura, i amb un bon joc de friens, aliens i tascons es passa força bé. Portavem tres o quatre claus però no van ser necessaris. S'empalment bé el 3 i 4 llarg, i s'empalment fatal el 5 i el 6 no ho feu o suareu tinta com vaig fer jo, quin patir...

"Tetris o no tetris"


                                                             "La selva més propera"




És una via ràpida, entre aprox per ermita de Sant Jordi, via, i retorn, varem estar unes 5 o 6 horetes.

Apa ens va quedar bon sabor de boca, regust clàssic, afruitat amb tot amb lliure sense claus...

La vam compartir amb en Ramon en un bon matí d'estiu.

PD: Val la pena entrar pel primer llarg de la terra lliure, un  pel més difícil però menys precari i exposat, llavors flanquejar una mica fins fer reunió a la figuera.
                                                     "Primer llarg"

"Segona reu"


"Voltor feliç"

"Tercer llarg"