"Ménage à Trois". Paret de les Gralles. Serra Carbonera. 7a (6b/A1) 190m.

De tant en tant se m'encen una mica alguna neurona i recordo feines atrassades...

Entre el 2016 i el 2017, l'equipàs que sovint aventurejavem junts, Ari/Cèsar/Vic, vàrem obrir una via molt xula i ben apretadora, de les salvatges de la Carbonera. La "Ménage a Trois" amb carinyo i amistat ;-). Encara intentem fer cosetes quan podem però ja no és tan sovint, ens costa més... entre lesions, feines, canalleta nova que ha anat apareixent, i la vida mateixa... Ho haurem de rependre amb una mica més d'assiduitat no?

La via transcorre just per la dreta de la famosa "Terra lliure", podríem dir que és una versió més dura, segueix unes fissures i diedres evidents, molt verticals i amb força passatges d'autoprotecció. En general en els passos puntuals més durs trobarem bolts i la resta a protegir.

No ha trascendit massa info i no s'ha repetit gaire, però les quatre o cinc cordades que l'han repetit n'han sortit ben contents.

La millor opció és escalar el primer llarg de la "Terra lliure" i anar directament a fer reunió a la dreta a la zona d'arbres, són 50/55 metres però la meitat caminant, comparteix la primera erre de la "75 Aniversari".  A partir d'aquí tot recte amunt que es possa ben vertical. Un altra opció seria escalar el primer llarg de la "75 Aniversari" però és molt herbós i lletjot.

La vàrem obrir al seu dia combinant artifo i lliure, l'últim llarg el va obrir l'Ari tot amb artifo en una jornada maratoniana i sense cap parabolt. Més tard vàrem col·locar alguns bolts en punts estratègics, sobretot a l'últim llarg i va sortir tota en lliure.

Bona aventureta de pròximitat, de molt bon fer a primavera i tardor, i agradable a l'ombra fins les 14:00 a ple estiu.

Apa disfruteu-la!

"Ressenya cal Gall"

"Segon llarg"

"Tercera reunió"

"Reunió a l'ombreta"

"Cova segona reunió"

"Bolts estrategics"

"Guapets"

Vend Mobylette état presque neuf, 7a/A1, (ED, 180 m.), Paret de les Gralles, Serra Carbonera

Les vies Ravier, sempre sonen en majúscules, les grans clàssiques dels germans sobradament conegudes, i les del fill Christian de vegades temudes... almenys per mi.

Per la zona me'n venen al cap 4 així ràpid, segurament me'n deixo alguna, un parell al Montroig "Jour de Colere", "Rouland amunt rouland avall", al Tamok "Solei serche le futur", i la que ens ocupa a la Carbonera. També alguna pel Doll, però això per mi ja és lluny ;-). Totes tenen un denominador en comú, han set deixades una mica de banda pels escaladors locals durant anys.

De fet aquesta és una petita via, no arriba als 200 metres, i quan la mires doncs no sembla res de l'altre món. Però ningú en parla, només conec una cordada que l'hagi fet (Salla/Cogul 2014)... bé lo típic de les vies oblidades o que fan cangue-li.

Poquet a poquet vaig anar entrant a la Carbonera, primer fent les vies velletes que feia temps que no és feien i animant altres grimpaires que desconfiaven, després juntament amb el revival que li va donar el Salla tb hi vaig obrir un parell de vies... ara aquesta pensava: "passo no cal, amb aquestes alçades no anirem a prendre mal..."

Pues res com que tinc un parell d'amics forçut/uda molt llençats i valents, agobiat per la seva insistència i perseverança finalment vaig accedir a participar en aquesta petita aventura de proximitat... això si amb molta calma, catxarrets i un parell de petates plens de riures i un poquet de seny, poquet però...

Al final com passa sovint, no ha estat tan ferotge el llop com pensàvem, ara bé, tampoc la regalen, és una via on tampoc cal gaire grau, però el que cal que sigui sòlid, i cal sumar-li prudència, calma, tacte, paciència i habilitat per emplaçar assegurances trobar el camí i seleccionar correctament les preses per pujar.

La nostra estratègia ha estat doblar joc de friens i semàfor d'aliens, camalots més grans del 3 no calen, i pitons en dúiem uns quants però amb 5 o 6 variats (3 universals, 2 uve, 1 pla) n'hi ha més que suficient. De fet crec que hem ficat 3 pitons al primer + dos per reforçar r1, dos pitons per reforçar r3, i ja està.

Ara bé obrir-la ja deuria ser un altra història, i sabent una mica com les gasten aquests gavatxets en concret, segur que anaven de pas, no s’ho van mirar gaire, i van dir per aquí, i per aquí van pujar i sense tardar gaire, i això és saber escalar i tenir un sentit especial per resoldre situacions severes... La meva admiració, i segur que de tornada van fer alguna paradeta “ para tomar copas y conocer chicas...”

Menció especial a l'equip, del que estic molt orgullós, els "Menage a trois", sou molt divertits, quan escalo amb vosaltres feu que vies difícils siguin més fàcils!!

I ja que hi sóc li dediquem l’escalada al nostre amic Albert Cogul que està viatjant per tota Europa i és font d'inspiració per la seva actitud davant la vida... A més sap com les gasten en aquesta via!!

Salut!!

"92. Del llibre Escalades a la Noguera"

"Resenya original"

"Comencem"

"Primer llarg"

"Inici segon"

"Tetris segon llarg"

"Segon"

"Segona erre"

"Principi tercer"

"Final tercer"

"Quart"

"Quart"

"Cinqué"

"Contents!"

"Qui cerca troba" Paret de les Gralles. Serra Carbonera.

Ara que comença arribar la calor enfilem a encetar la temporada a la Carbonera, la selva Veneçolana mes propera...

D'aquesta via massa info no hi ha, amagadeta a la dreta de la paret, amb la mateixa entrada que la xemeneia oest, és separa d'aquesta per la dreta amb tres tres llarguets, un d'ells potent.

Després de fer el tram comú amb la xemeneia tenim un primer resalt fácil de cinqué amb bona roca, per continuar amb els dos llargs que li donen salsa a la via, un 6a peleón però amb molt bona roca, i un 6b d'offwith cabrón pq està molt trencat, sobretot la banda dreta on no podem recolzar el peu ni un momento.

Ressenya del llibre de piades

Ben trobada i per col·leccionistes...

 

Principi de l'últim llarg, aquí encara faig bona cara...

 

 

principi del penúltim 6a

"75 Aniversari". Paret de les Gralles. Camarasa.

Enmig d'aquest dies de canícula que ens han sobrevingut, ens calcem el tanga i les xancletes i ens montem unes vacances ràpides a la selva venezolana que tenim més propera... la Serra Carbonera, concretament a la paret de les Gralles. Si on hi ha la "Terra lliure" que surt a les 100 millors d'en Soldevila. Resulta que hi han més vies, tot i que força desconegudes i oblidades.

Pel cas triem la "75 aniversari" que varen obrir uns clàssics del SEAM de Lleida, la secció d'escalada del centre excursinista de Lleida per celebrar el 75 aniversari del centre. Això va ser al 1980 concretament fa uns 32 anys. La via està tal qual la varen obrir, amb escarpies casolanes, reunions velletes i molts blocs per caure.

"Ressenya del llibre escalades a la noguera"

Val a dir que ens va agradar, potser comencem a ser una mica rarets, però no vam tirar cap bloc que fos més gran que un microones... Ja anavem avisats pel Jordi "Marmo" que els dos primers llargs eren cuidadin cuidadin a escollir bé les peces del puzzle, però a apartir d'aquí disfrutariem. Així va ser, dos primers llargs delicats on no val a badar però que mantenint la calma no son tan dramàtics, i deprés diedres i fisures xules, assequibles, i de bon protegir, sempre amb una mica d'ull amb la roca.
La primera reunió un abre, la segona un pont de roca immens, i les altres un clau cutre però fàcils de reforçar. Als llargs força claus antics, en vam contar entre 15 o 20...

A qui li agradi l'exhuberància de l'entorn de la paret de les gralles i ella mateixa li aconsello, sempre amb cura, i amb un bon joc de friens, aliens i tascons es passa força bé. Portavem tres o quatre claus però no van ser necessaris. S'empalment bé el 3 i 4 llarg, i s'empalment fatal el 5 i el 6 no ho feu o suareu tinta com vaig fer jo, quin patir...

"Tetris o no tetris"

                                                             "La selva més propera"




És una via ràpida, entre aprox per ermita de Sant Jordi, via, i retorn, varem estar unes 5 o 6 horetes.

Apa ens va quedar bon sabor de boca, regust clàssic, afruitat amb tot amb lliure sense claus...

La vam compartir amb en Ramon en un bon matí d'estiu.

PD: Val la pena entrar pel primer llarg de la terra lliure, un  pel més difícil però menys precari i exposat, llavors flanquejar una mica fins fer reunió a la figuera.

                                                     "Primer llarg"

"Segona reu"

"Voltor feliç"

"Tercer llarg"

Camarasa FREE: "Terra lliure" Paret de les Gralles.

Via tremenda per salvatges...!

                    "Ressenya del llibre de las 100 mejores"

La vam disfrutar molt i vaja liada... suposo que va imperar la llei del Murphy.

Al Carles li vaig dir, fem l'aproximació desde la presa que així farem una bona excursió, i tant bona, no ho entenc sempre acabo arrivant a la paret per un punt diferent després d'una bona embardissada, i jo que hem pensava que ja tenia el camí controlat.

   "Aprox"                                                 "Panoràmica desoladora de la via"



Bueno a les 12 comencem, xino xano, que som tranquils i anem xerrant, que no ens veiem gaire... primer llarg buf buf venga, para donam corda que vull anar a la dreta que potser i cap una altra via, que si dona que si torno... Bueno va segon llarg, buf buf buf buf, al tanto que trencadet no està, no hi han pas cantos petits que és trenquin, però et va enfilan per un castell de blocs desde tele fins a piano, escalant i assegurant-hi que se't fiquen per corbata, com a algú se li desmonti allò ja no caldrà enterro... molt vibran i realment guapo, però amb por.

 

"Primer llarg"                                                               "Segon llarg"



Bé ja som a la r2, justament en un niu de voltor tipus suite de luxe, amb molta palla per estar comodes i cagadetes que l'envolten. Això si al resguard de la pluja, que ens va començar a caure i no va parar fins al cap de dos hores... que si baixem que si aquí s'està prou bé... saps que trucarem a l'Eva i que ens miri el radar de meteocat...

- Uppsss... Evaaa, com va, que feies la migdiada....
- Grrr, estava profunda!! Que heu fet, esteu bé, ja us val...
- Gluuups... perdona, esque estem en una situació molt còmica trampejant la pluja sentadets al mig d'un niu de voltors i ens estem plantejant el futur, no ens podries mirar el radar i avere com s'interpreta la tempesta...?
- Q mamons... ja us val... quina son... ara ho miro... I us truco...

 "Sembla que despeja  no?"                                                                                                                                                                      


Sort de les companyes sofertes, que ens aguanten i vetllen per nosaltres, aprofito per agrair-li a l'Eva la seva paciència... En fi la tempesta li sembla passatgera i el Carles i jo la fem peta un parell d'horetes, l'aigua cau de biaix i no mulla massa la paret... quines vistes... quina fresqueta... bona conversa i bona companyia... que més volem... casi que ens enamorem...

 

                                    "Entranyable..."


Venga va! que haurem d'empendre el vol o el voltor ens farà pagar lloguer...

Tercer llarg, aquí no regalen res, i la via els hi ha sortit barata. Quart llarg, buf, buf i rebuf, aquí si que ens les hem tingut que fer baixar una altre cop a lloc, bona apretada, 6b o más, amb un pont de roca i un clau en 45 metrets la roca ha anat millorant. I últim.... xemeneia final aspatarrant...

"Quart llarg"

"Quart llarg"

"Cinqué llarg"

Al nostre parer viote, i més sabent que la van obrir en una jornada del tirón i amb sols un espit en cada reunió. Estil salvatge total.

"Xemeneia final"

Està clar que hi han zones amb roca xunga i perilloses, però al meu parer, per qui li agradi l'escalada d'aventura i autoprotecció una mica salvatge val molt la pena. Potser no per anar-la repetint.

Bé tot amenitzat amb un descens selvàtic en que no localitzem el rapel ens despenjem d'un arbret sobre el abismo i ens fotem l'embardissada de la vida, rascades, queixes i plors.... vaja panorama i el que ens guardem per la intimitat...

Potser són les endorfines que ens fan escriure aquestes paraules, però la nostra mirada brillant i perduda la resta de la setmana deu significar alguna cosa.

Gràcies als aperturistes i gràcies al Carles alias "Menjakintus" per deixar-se enredar, compartir l'escalada, i saber disfrutar les desventures.

Salut!!

"Menjakintus power"