dijous, 23 de desembre del 2010

"Trifolls" Paret de l'Ós... 1979

És ben bé que eren tres FOLLS, com les gastaven al 1979, ja m'hagues agradat veure com coi pujaven per aquesta línea, difícil i poc equipada... en aquella època jo vaig veure la llum del sol per primer cop i poc albiraven els meus pares que algun dia m'enfilaria per aquella nova línia que els tres folls estaven obrint... i que m'hi fotria de lloros, menys!

Només n'hi he trobat ressenyes al llibre "Escalades a la noguera" de Jordi Marmolejo i Joan Escuer; i al llibre de piades de Sant Llorenç. I aquí les deixo:





És una via del tot clàssica, amb combinació d'artificial i lliure, amb bones possibilitats d'apurar bastant en lliure. El principal problema és que està molt velleta (ahí me han dao... curiosament tant velleta com jo, coi això et fa tocar de peus a terra),hi abandonadeta, l'equipament vell i escadusser, fa que es repeteix molt esporàdicament i hagi set conquerida per tot el món animal i vegetal, des de molsa, líquens, fongs... fins a terra, arrels, argelagues, savines, esbarzers i matolls de tot tipus... de fet a mesura que vas pujant els hi has d'anar demanant permís i apartar-los una mica ni que sigui amb les dents.




S'han de portar alguns clauets, tot i que ja se'n troben de vells i tb algun buril molt masegat, tot i això, jo que no hem remeno gaire bé amb el tema dels claus, volent passar amb friends, un hem va gastar una broma i sort del buril vell que el vuelo va ser xulo.

Vist en perspectiva crec que és una gran via, amb una línea molt bonica, el problema n'és l'abandó. Seria bo reequipar-la i netejar-la un poc, potser ficant reunions noves i segures i canviant els pocs burils vells que hi ha per parabolts ja tornaria a ser més atractiva, i al repetir-la més gent quedaria neta. Jo la vaig disfrutar molt, és una llàstima que estigui tant deixada. De fet m'ofereixo per renovar-la, però els aperturistes hi hauran de dir la seva.

Aquí us deixo algunes fotos...








Gracias Juan por compartir la escalda y pararme la caída...

"Terra i Cel" La més difícil de la paret de l'Ós... no ho se pas...

Bé, últimament la cosa va d'anar fent les vies de la zona que sempre es van quedant a la caixa de les vies pendents, ja sigui per difícils, ja sigui per velletes amb equipaments escadussers, ja sigui per mandra, ja sigui per mala fama i por.

D'aquesta via, la "Terra i Cel" de la paret de l'Ós, la veritat és que no en sabia gran cosa, només havia vist al llibre de la noguera i les ressenyes del Luichy que semblava força més difícil i a equipar que les altres i simplement l'havia evitat.

Al llibre Escalades a la Noguera de Jordi Marmolejo i Joan Escuer, surt així:





Hi la ressenya del Luichy...



Per despiste i impetuositat ni els uns ni els altres varem agafar càmera, doncs no hi tenim fotos, només diré dos o tres impressions i qui s'animi palante!

Ens ho varem passar teta, els dos primers llargs duríssims i molt bloqueros, per altra banda equipats i no obligats del tot, a partir d'aquí festival d'escalada en 6a/6a+ i algun petit punt de 6b, amb passets tècnics, atlètics i ficant catxarrets... si ets delicat, t'agrada equipar amb tot tipus de catxarrets i t'agraden les fissurilles i diedres cegos i imperfectes... Disfrutaràs

Molt bona via i no tant dura com aparenta, això si apreta els dos primers llargs, no desanimar-se.

Merci al Ramón i a l'Albert amb qui vaig compartir cordada.

dimarts, 18 de maig del 2010

Repetició Holocausto i petita restauració...



Fa uns dies ens vàrem ajuntar per casualitat tres passarells de la vertical... la idea era passar la tarda fent una vieta al congost de Terradets, però en arribar-hi la cosa pintava negra i començava la pluja. Ràpidament acordem tornar cap a la zona de Sant Llorenç, sense cap idea concreta, i llavors anar xerrant, lo típic, sempre hi han coses pendents... que si jo hem vaig baixar d'aquí o d'allà... i sempre queda una espineta.

Resultat tots tres cap a l'Holocausto de la roca del Cilíndre allà per les cinc de la tarda, un sabia on anava els altre no.

Amb penes i treballs i força estona per pensar-nos la manera menys arriscada de fer alguns passos repetim aquesta impressionant vieta (per lo de curteta)... i quedem satisfets com reis amb la nostra dosi d'adrenalina ben servida. Varem passar sense claus, però pq no en portàvem, tot i això si algú es troba que falta algun dels claus vells o l’hi en salta un segurament seran necessaris.


Segona reunió

La línea és espectacular, una via molt lògica i estètica, dura i amb molta autoprotecció. La nota negativa la dona la roca molt dolenta en diversos trams i l'exposició que dona això en alguns passos. Poder els punts més crítics els trobem al segon llarg, que arrenca amb un pas exposat amb mala roca i continua amb zones a protegir i claus ja força vellets.


Que més volem...

A un servidor li va tocar el segon llarg, i en vista de la tensió viscuda, que em va portar a un agermanament profund amb aquesta via, i disfrutant encara d’algun dia lliure postrepetició de la via, decideixo rapelar-la i contribuir a la causa mínimament. Realitzo una petita restauració després d'un ràpel trepidant. Únicament he substituït el buril ja molt vellet i podrit al qual arribes després d'uns metres exposadillos amb mala roca i que en veure'l et deixava la moral una mica tremolosa. I he deixat amb bona voluntat una "v" molt ben clavada abans d'aquest tram pelut en dos forats consecutius on es veu clarament que sempre s'hi ha clavat i desclavat. Ara un dels forats, el més bo està lliure, hi entra un tricamp perfecte o un alien verd regular, i la "v" està ficada. Espero que s'hi quedi durant molt temps.





Doncs res, aquí us deixo les fotos, és una via exigent que dona molta satisfacció, però s'hi ha d'anar amb consciència... Amb petites aportacions entre tots allargarem la vida de les petites obres d'art com aquesta... ah i tb la nostra!

Salut!

Pd: Gràcies al Ramón i al Marc amb qui vàrem compartir l'escalada.

dilluns, 29 de març del 2010

Els escaladors de Llorenç estem fets uns tirilles...

Bones a tothom... aprofitant que arriba el solete donaré alguna altra idea per ficar-se morenet mes aviat del clatell que del davant.

Fa poc varem obrir la "Travessa dels Gladiadors", en estil clàssic total, llavors vam clixar una placa fineta i una fissura que pintava prou difícil. Aprofitant l'avinentesa doncs ens varem animar a obrir la via (Els tirilles o tiretes) dedicada a tots/tes els que al bar sempre escalem molt bé!

És una via curteta, de tres llargs, els segon dels quals és comú amb "la Travessa dels Gladiadors". Aquesta l'hem obert despenjant-nos per dalt, tampoc és una via equipada del tot però està força assegurada. Més o menys surt una dificultat de
6a-6a-(V/A1 o 7a-7b?).... L'últim llarg per qui s'animi encara no la alliberat ningú que jo sàpiga, de moment l'hem pujat combinant lliure i artificial.

Doncs res per si algú li interessa us deixo la ressenya, que s'ha currat el Juan que dibuixa molt bé.

Alerta amb un bloc gran tipus menhir de d'Obelix que és troba situat en una coveta just avanç de sortir del gran sostre, es veu fortot però jo no l'estiraria per la seva base que és lo que ens agradaria fer a tots per sortir d'allà.


dijous, 28 de gener del 2010

Fiorel·la... Pala alta a la serra del Montroig... records agredolços...

Fa uns anys, que ja són uns quants, vaig tenir la gran idea... "podria buscar un lloc per la Noguera i obrir una via com els bons"... Per aquells dies jo vivia a Girona, cosa que condicionava molt els dies de feina, les anades i vingudes, i la possibilitat de trobar col·laboradors. Com que estava en l'època animada en la que res et frena i tot sembla fàcil doncs vinga amunt i avall i majoritariament en solitari va acabar sortint una vieta que tenint en compte l'experiència que tenia llavors (zero en tot) va sortir prou eixerida i curiosa, de fet en vaig quedar content.



Val a dir que l'experiència va durar tres anys... potser sóc l'obridor de vies més lent del que heu sentit parlar, però després de les vicissituds que vaig viure en la meva pell i en els meus bens, doncs hi va haver períodes de recuperació, letargia i reflexió al llarg de l'obertura.



Després d'uns dies d'exploració per les serres del Montsec hem vaig presentar un bon dia al peu de la via del Llons. Dies abans en un brot d'eufòria exploradora ja havia comprovat que es podia grimpar en xemeneia per la cova que té l'entrada a la dreta de la via, i acabaves sortint per un forat a l'exterior 20 o 25 metres més amunt on instal·laria la primera reunió.



A partir d'aquí van venir varies jornades per obrir i deixar una mica equipat l'imponent sostre del segon llarg, encara ara amb algun pas delicadet i curiós per poder explicar al bar.



De cara al tercer llarg vaig continuar amb un seguit d'intents per la dreta que no hem van portar a bon port, fins que vaig aconseguir instal·lar la reunió a sota la bonica fissura que després hem trairia. Ja ho tenia, o això pensava des de feia dies... hem vaig preparar per fer l'atac final, encaramant-me per la corda fixa fins la reunió de la fissura, vinga començo a arrossegar-me per dins, abraço un bloc com una tele de les antigues amb tot un braç i ben estirat intento ficar un friend en un foradet a la dreta quant... "pim, pam ,parram ..." hem veig volant i quan hem dono compte hem veig a mi mateix sangrant de les espinilles, les mans cremades, penjant sota la reunió, i a més una de les dos cordes amb que treballava i que tenia mig enroscada a la repisa està tallada per la meitat. Vamos que se m'ha despenjat la tele.



Tot això passa molt ràpid, segueixo sentint molt de "pim, pam, parram" miro avall des de sota la reunió penjant i veig la tele rodolant talús avall com un dimoni de Tazmània d'aquells dels dibuixos, merda segueix la trajectòria que va directa cap al meu cotxe... no potser... merda! UUUUUUaaaaa li ha passat per sobre Visca! Ai coi.... des d'allí penjant veig com se li obre sola la porta del maleter del meu peugeot 205... una pedra petita que no veia i rodolava al pas de la gran a picat a la cantonada de la porta del maleter i ha petat el pany fent pressió cap a vall. Dintre del que podia ser, semblava el mister Bean, però no va ser res.



Rapela com puguis, presentat a casa els pares, amb el cap cot, tot nafrat, i amb el cotxe una mica rebregat... crits... no hi tornis més!... això no és normal!...etc, etc!




Au torna cap a Girona a estudiar i ja veurem si hi torno... hem vaig passar una bona temporada sense anar-hi, i quan hem començava a enredar un altre cop amb el cuquet d'anar-hi per acabar-la, gresca, xerinola, bon rotllet, tots molt amics, i escafoides trencat davant d'un bar del barri vell de Girona... i es que això de ballar acrobàticament tampoc és lo meu.




Al cap d'uns anys, tres, amb la lesió recuperada i coincidint que passo una temporadeta currant per Lleida junt amb l'amic Jordi, tornem a la fissura, passem com uns campions i tanquem el cercle.... ara si, ja existeix la nostra primera via!

Bé espero no haver-vos avorrit, la via té poques repeticions, bàsicament alguns amics, i alguns incondicionals del montroig que no volen deixar-se cap via per escalar; o sigui que si us animeu ja ho sabeu, després deixeu la piada al llibre del bar de Sant Llorenç que així tard o d'hora ho veuré i em fareu content...

Salut i Pau!

dissabte, 16 de gener del 2010

Nou bloc... nova via... (St. Llorenç de Montgai)

Bé amb aquesta entrada hem presento i inauguro aquest bloc, que ha estat rondant temps pel meu capet però ha tardat en materialitzar-se... igual que la majoria dels fets que envolten la meva vida. Poc a poc i bona lletra.

Després d'una temporadeta vivint a St Llorenç de Montgai, copsant el seu tarannà i coneixent les seves vies, comencen a sorgir els projectes fruit de descobriments i noves companyies de cordada. Per tot aquell que estimi la roca de St. Llorenç o la vulgui cortejar, pot lidiar amb un nou itinerari d'allò més clàssic i curiós. El nou traçat comença just en la mateixa entrada de la via "Crisis", un altra nouvinguda a la pared de l'Ós, i segueix la marcada diagonal per sota dels sostres fins a confluir en el pas vermell per on travessen els sostres la "Martinetti" i "l'Hivern Kòsmik", a partir d'allí un llarg de bogeria (obert sense expansions però ara equipat) i una fissura ben marcada porten al cim.





La via la vam obrir en l'estil més clàssic i amb instal·lació de només un espit de progressió a l'entrada del tercer llarg i dos reunions noves. Tot i que s'aprofita alguna de les assegurances de les vies que creua. Bona via llògica i de molta autoprotecció. Posteriorment hem equipat part del tercer llarg per la seva mala roca i exposició, hem montat bones reunions i algun petit detallet més però continua sent una via amb caràcter per amants d'anar carregats de friends i tascons.


"Victor al tercer llarg"


Aquí us deixo la ressenya i el desig de que la repetiu, i comenteu, i critiqueu... espero que la gaudiu, i arribi a ser una altra clàssiqueta més que tinguem entre les nostres vivències.


"Juan al segon llarg"


Bufa... això dels blocs és un curro... per començar ja n'hi ha prou,després tinc pensat entrar alguna vieta més oberta durant aquests anys i fer un petit recull de vies selectes (per mi esclar) realitzades durant els últims 11 anys (una per any no patiu). Així penso que li començaré a donar impuls amb aquest humil bloc de vivències en vertical amb amics i amigues d'arreu.

Apa espero que us agradi i trobeu informacions que us puguin servir...

Salut i Pau!!