Camarasa FREE: "Terra lliure" Paret de les Gralles.

Via tremenda per salvatges...!

                    "Ressenya del llibre de las 100 mejores"

La vam disfrutar molt i vaja liada... suposo que va imperar la llei del Murphy.

Al Carles li vaig dir, fem l'aproximació desde la presa que així farem una bona excursió, i tant bona, no ho entenc sempre acabo arrivant a la paret per un punt diferent després d'una bona embardissada, i jo que hem pensava que ja tenia el camí controlat.

   "Aprox"                                                 "Panoràmica desoladora de la via"



Bueno a les 12 comencem, xino xano, que som tranquils i anem xerrant, que no ens veiem gaire... primer llarg buf buf venga, para donam corda que vull anar a la dreta que potser i cap una altra via, que si dona que si torno... Bueno va segon llarg, buf buf buf buf, al tanto que trencadet no està, no hi han pas cantos petits que és trenquin, però et va enfilan per un castell de blocs desde tele fins a piano, escalant i assegurant-hi que se't fiquen per corbata, com a algú se li desmonti allò ja no caldrà enterro... molt vibran i realment guapo, però amb por.

 

"Primer llarg"                                                               "Segon llarg"



Bé ja som a la r2, justament en un niu de voltor tipus suite de luxe, amb molta palla per estar comodes i cagadetes que l'envolten. Això si al resguard de la pluja, que ens va començar a caure i no va parar fins al cap de dos hores... que si baixem que si aquí s'està prou bé... saps que trucarem a l'Eva i que ens miri el radar de meteocat...

- Uppsss... Evaaa, com va, que feies la migdiada....
- Grrr, estava profunda!! Que heu fet, esteu bé, ja us val...
- Gluuups... perdona, esque estem en una situació molt còmica trampejant la pluja sentadets al mig d'un niu de voltors i ens estem plantejant el futur, no ens podries mirar el radar i avere com s'interpreta la tempesta...?
- Q mamons... ja us val... quina son... ara ho miro... I us truco...

 "Sembla que despeja  no?"                                                                                                                                                                      


Sort de les companyes sofertes, que ens aguanten i vetllen per nosaltres, aprofito per agrair-li a l'Eva la seva paciència... En fi la tempesta li sembla passatgera i el Carles i jo la fem peta un parell d'horetes, l'aigua cau de biaix i no mulla massa la paret... quines vistes... quina fresqueta... bona conversa i bona companyia... que més volem... casi que ens enamorem...

 

                                    "Entranyable..."


Venga va! que haurem d'empendre el vol o el voltor ens farà pagar lloguer...

Tercer llarg, aquí no regalen res, i la via els hi ha sortit barata. Quart llarg, buf, buf i rebuf, aquí si que ens les hem tingut que fer baixar una altre cop a lloc, bona apretada, 6b o más, amb un pont de roca i un clau en 45 metrets la roca ha anat millorant. I últim.... xemeneia final aspatarrant...

"Quart llarg"

"Quart llarg"

"Cinqué llarg"

Al nostre parer viote, i més sabent que la van obrir en una jornada del tirón i amb sols un espit en cada reunió. Estil salvatge total.

"Xemeneia final"

Està clar que hi han zones amb roca xunga i perilloses, però al meu parer, per qui li agradi l'escalada d'aventura i autoprotecció una mica salvatge val molt la pena. Potser no per anar-la repetint.

Bé tot amenitzat amb un descens selvàtic en que no localitzem el rapel ens despenjem d'un arbret sobre el abismo i ens fotem l'embardissada de la vida, rascades, queixes i plors.... vaja panorama i el que ens guardem per la intimitat...

Potser són les endorfines que ens fan escriure aquestes paraules, però la nostra mirada brillant i perduda la resta de la setmana deu significar alguna cosa.

Gràcies als aperturistes i gràcies al Carles alias "Menjakintus" per deixar-se enredar, compartir l'escalada, i saber disfrutar les desventures.

Salut!!

"Menjakintus power"

Camarasa FREE: Deep Purple paret dels heretges...

Boníssima ruta per aventurers... tota amb lliure a equipar, amb passets potents i a l'ombreta. Bona roca i trobarem algún spit, pont de roca i clau en els punts més forts.

La vam disfrutar molt amb en Ramon, primer llarg 6a/6a+ salvatget, segon i tercer llargs 6a+/6b amb passets explosius.

Salut!!

Nova vieta: La salamandreta del barranc fondo. Sant Llorenç de Montgai.

Doncs ja m'han tornat a liar... i mira que últimament de temps no me'n queda pas massa.

Aquest cop ens hem ajuntat el Juan el Jesús i jo, i aprofitant un intent que el Juan ja tenia de fa uns quants anyets hem acabat treient la vieta...

"Tirilles al punt de la primera repe..."

De bon principi ja veiem que no podria ser amb massa protecció natural, i caldria tirar de parabolts, cosa que sempre m'ha fet una mica de cosa, després de diversos tires i arronses vaig acabar obrint el segon llart, amb equilibris i ganxets... algún clau i algún friend, però al final l'hem deixat tota amb parabolts. La veritat és que una vegada acabada encara a quedat prou bé, força hiper equipada per poder treure els passos difícils en Ae però si hi vas amb mentalitat d'encadenar i sense manies per la roca ja que les possibles caigudes són curtes, fas una bona apretada i quedes content. A més el lloc és bònic, la caminada bona, i el traçat sinuós... si hi hagués una bona fissura de dalt a baix seria genial, però tot no pot ser perfecte. O sigui que tot hi haver-la obert per baix és una via fricky.

Us deixo la ressenya (dibuix del Juan, sempre espectaculars) i quatre fotos de la via i la panda d'arreplegats que l'hem obert...

"Primer llarg rotllo fricky"

  

                                                "Primer llarg rotllo clàssic"                                                      
                                                             
                                                                             "Bufff, que lentu aquet clàssic"

    "Segon llarg"

                                            "Lo hombres somo asín..."

                     

Ja ho diuen ja: "Al bar tots escalem molt bé..."

Pd: El primer i el segon ja han sortit en lliure, el tercer encara està pendent que algún fuertote l'alliberi i el gradui...

"Amb carinyo... dels tirilles de Sant Llorenç de Molt-gay..."

Decàleg d'un "Restauratacks" obridor de vies...

1- Els objectius ben lluny del cotxe...

2- Les línies, el més naturals possibles, fissures, diedres, coves, i coses rares... evitaràs les plaques sobre totes les coses...

3- Qui comença ho dicta la sort.

4- Llarg començat... llarg acabat. Només és canvia d'obridor si monta reunió o voluntariament després d'una caiguda.

5- Per cada espit, parabolt, o buril ficat entre roles pagaràs una Voll-Damm al teu company de cordada. En cas d'obertura en solitari li pagaràs al primer que trobis a l'arribar al bar.

6- Els deutes es salden sens falta just a l'acabar la jornada... sigui l'hora que sigui.... s'hagi d'anar on s'hagi d'anar.

7- El nom el fica qui trova la via, o qui ja ha iniciat la via... amb excepcions..

8- Si la via surt una cagada o està sortint una cagada, o reconeixeràs la deixaràs neta de material un altre cop dintre de lo possible i abandonaràs el lloc amb la cua entre les cames per no tornari mai més. En aquest cas no ho comentaràs als amics ni ho piaràs.

9- Una vegada enllestida en faràs bona propaganda i diràs que l'aproximació són màxim 20 minuts, però que portin pantalons llargs. Aconsellaràs que portin un mòbil, unes bengales de senyalització, i un kit de supervivència per dos dies que constarà de: abric, frontal, cordinos, mallons, i dos llaunes de voll-damm.

10- Moriràs en una gran bacanal fotent el polvo de la vida... o sigui que no serà obrint una via.

He dit

By Ylerget alias "Restauratacks"

Mestres- Lleonart. Directa a les Torres de Bassiero

Bé com que últimament no hem queda gaire temps per escalar i sempre hi han aventurilles que s'han quedat en el tintero... doncs faig un remember de l'estiuet passat quan ja s'albira l'estiuet present... gran via aquesta la "Mestres-Lleonart" de les salvatges torres de Bassiero.

                                                   Ressenya del llibre de las cien mejores.

Ja fa molt temps que n'havia sentit parlar, i hosti que surt a las cien mejores, si però està a can collons i a més la historieta de la fissura offwidth que costa molt de protegir sino portes algun friend molt gordo... ejem ejem... algú fàcil d'enganyar... ok el Ramón s'apunta que li va la marxa...

Ara bé escalador precavido escala muchas vias... com a bons restauratacks, ens ajuntem al pati de la caseta, motosserra va destral bé, i traça més aviat poca mediante. Ens acabem confeccionant uns tacs mida camalot del 5 i més, que ni els deixebles del Santacana.

                             Apunt!

Pues va furgo hyppi sesentara del Ramon i cap amunt.

Dios quin pateo, si algo fa falta per fer aquesta via són cames, és troba en un lloc preciós, pel camí fem una vistaço de la via "Deja vu" per quan siguem grans, i en unes hores ens plantem a la via.

                                        Primer llarg

La via al meu parer és preciosa, un festival de fissures i diedres regulars i irregularíssimes, de bon protegir i amb roca super adherent. Ens ho passem teta. Col•loquem el primer tac i a cops de martell es parteix per la meitat, vaja merda de fusta hem fet servir, però bé queda col•locat.

                                               Segon llarg

                                        Li tires tu?

Quan arriba el offwidth ens dona el riure, encara m'hi veig allí empotrat amb el tac penjat del coll, ficant-lo cap dins i sense tocar vores, coitus interruptus... pues ale després d'una arrastrada cardíaca m'arrapo d'un clau torçat i tiro palante... a pendre pel cul el tac, el deixo en una repisa i anar fent.

                                        Amb el cul apret

                                        Últim llarg

En resum una via preciosa amb un pas de cul apret... paisatge inigualable, ambient fresquet de muntanya i aire pur... Quan creixi hi hem faci fort m'agradaria tornar ni que sigui per tastar la deja vu.

Deixo algunes fotos.

Moraleja:

"la mida del tac que decideixis arrossegar és proporcional a la mida que set ficarà el forat de l'ojete quan facis el pas..."
ylerget dixit

   

Trilogia clàssica dels útlims mesos a Montserrat.

Veig que ja va sent hora de donar varietat al bloc... comença a sembla un monogràfic de st. Llorenç de Montgai, i els escaladors de la Noguera de tant en tant tb ens espolsem la mandra i anem a absorbir coneixements i pors a altres zones de la nostra geografia...

En concret aquest post el dedicaré a la trilogia de vies que hem repetit els últims mesos a la muntanya de montserrat, a ca la montse que en diuen els locals.

A nota introductòria, val a dir que els meus companys (no tots però alguns si sentiran al•ludits) i jo, som una mica impresentables a Montserrat. Si recopilem jornades èpiques amb components diferents hi hem viscut ineptituds, putades, confiances, vuelos, enganys, nits del lloro, rescats... de les classes més vils imaginables... bé no exagerem fins ara amb final feliç, la sang no ha arribat al riu, i quasi sempre amb "mea culpa" per sobrecomfiança, horaris inadequats i poca previsió. És com una relació amb una parella que ens atreu fins a la medul•la però ens utilitza i ens fa patir.

Potser la reu del problema, és que la majoria, sobretot jo, no en sabem d'escalar a Montserrat, però la seva energia, les seves formes sinuoses, ens atreuen d'una manera irresistible, que ratlla la mística... joer ja semblo redactor de las ascensiones de leyenda...

Va que després els blogs són pesats i la majoria lo que vol és informació...


1- Anglada Cerdà de la Boleta Foradada.




Ens va encantar, la vam triar amb en Jonathan, i ens va fer treballar de valent, molt vertical, amb parts a equipar força com el primer llarg, atlètica i amb moltes possibilitats d'escalar-la majoritàriament amb lliure.



Hem va agradar especialment que apart d'escalar vam gaudir d'una visita del museu d'artilugis utilitzats al llarg dels anys per assegurar-se a montserrat, a més visita interactiva que et donava l'opció d’interactuar amb tots els artilugis assegurant-hi... a poder ser amb un amiguet al costat...



El forat sota la boleta molt xulo, anar-hi amb temps per entretenir-se jugant a passar pel forat i sortir per l'altre costat.

On vas Jonathan?

Les mans després de fisurejar





Bona via i amb bones possibilitats de protegir-se.


2- Cade. Agulla 75



Al meu parer un altra de les bones, la vam gaudir juntets, l'Albert, el Ramon i jo. Fissures i diedres boníssims, més atlètica i exigent que l'agulla del Centener però més equipada.





A destacar el llarg anomenat "fissura superman", i val a dir que animat com un superman me'l vaig currar a tope!... quin patir... dels o el llarg que m'ha deixat més extenuat físicament de la vida; no els vaig encadenar, però poc i va faltar. Al meu gust boníssim, però ja t'hi pots armar de power, jo vaig sortir com un superman... però vaig arribar arrastrant-ne com un cuquet verd...





Mira va ser dels cops que ho vam fer prou bé, suposo degut a l'absència de plaques assassines d'escaladors no montserratins, i es clar que anava ben acompanyat, amb persones centrades i competents... ejem...




3- Geeb. Cadireta del diable.

Ressenya del bloc den Bullarolas

Bueno, les estadístiques solen ser clares, o com a mínim ens donen la sensació de tenir els caos controlat, últimament de cada tres... pues una pillem, o dos segons l'època. En aquesta tocava i entre pitos i flautes vam acabar ben tous, i arrugats...

No se ben bé com descriure la via, fa bona pinta, però hem va costar molt bellugar-me amb lliure, val a dir que era un dia força humit, amb fred i estava cansat, però tot ho trobava molt arrodonit, no acabava de trobar-me còmode enlloc, la roca anava a trams, i l'equipament és molt autèntic però no presta a apurar gaire. Amb artificial cap problema anar fent.

Hem va agradar, pq ens vam haver d'emplear i currar-nos-la. Però el dia no ens va acompanyar, tot grisot, humitat, vam passar fred i els dos últims llargs ens vam mullar plovent unes gotes fines. La baixada ja fosquejant va ser de senglars, i vàrem atravessar una selva de romagueres i arítjols fent descens de barrancs plovent i sense neoprè.

Vam acabar el dia bruts, rascats, molls amb tots els trastos penjant i fent una visiteta de nit una mica impresentables a la moreneta dins el monestir... ja que teníem acumulades unes miques de coses per agrair-li i per demanar-li...

Gran jornada amb en Carles i tres o quatre dies amb la rialla, els ui ui uisss, i l'adrenalina pujada.



PD: Ara me n'he enrecordat, tb els últims mesos vam fer la Cade de la miranda de la portella, via bonica, més suaveta, vam patir una mica de fred, mandra i algunes queixes, però prou bé. Amb bon dinar de despedida.




Apa ja no tot és Sant Llorenç

Salut!