Gran via d'autoprotecció, només consta d'unes estaquetes de fusta una mica atrotinades i alguns claus artesanals, pel camí. Les reunions amb spits i claus han set reforçades amb un parabolt.
Aquest cop ens l'hem tingut de currar, les arrastrades, tensions i magulladures han set vàries. Els graus del mestre Hita suposo són per professionals, nosaltres hem agut de recórrer a totes les argúcies del nostre repertori... al final potser només ens hem guanyat el títol de "Gayus Montserratinus", però algo és algu, a més als que vivim a Sant Llorenç lo de gay ja no ens ve de nou...
Només avisar que el ferro que aguanta la cordeta fixa que marca l'inici del flanqueo amb roca putrefacta al final del tercer llarg no esta per gaires històries, altantu a llençar-se a pillar la suposada cordeta salvadora. Per altra banda sorpresa la meva al xapar l’últim clau amb anelleta del llarg impressionant, bonic, espatarrant que és l'últim; susdit clau és belluga i al estirar-lo cap a fora hem quedo amb el moscata a ala ma i una espasa de damocles de gairebé mig metro que ara penja com a record del meu museu d’andròmines personal.
Al arribar a casa he llegit informació de la via, que degut al repentí canvi de plans a les 00:30 del dia anterior a la gesta ja amb unes quantes ratafies al cos, doncs clar la baixada no era igual per la "sang de crack" que per la "Homus montserratinus".... he llegit algu d'uns ràpels molt macus... que no tenen a veure amb la canal guarra i amb les cordes trencades per la qual ens vam arrastrar i en alguna xemeneia puntual eso si a pelo en pecho vam passar més por que a la pròpia via... arribant cosa no rara, ja de fosc al cotxe... pues res rapeleu, senyors i senyores, rapeleu...
La roca en alguns llargs xungui xungui, i en general roca d'aquella que no acaba de fer canto per estar tranqui...
"Del blog d'en Pastes"
"Primer llarg"
"No ho veig massa clar... vols tirar tu?"
"Segon llarg"
"Fantàstic últim llarg"
"Canaling"
"Boletus Montserratinus"
"Un altre cop..."
