Mestres- Lleonart. Directa a les Torres de Bassiero

Bé com que últimament no hem queda gaire temps per escalar i sempre hi han aventurilles que s'han quedat en el tintero... doncs faig un remember de l'estiuet passat quan ja s'albira l'estiuet present... gran via aquesta la "Mestres-Lleonart" de les salvatges torres de Bassiero.

                                                   Ressenya del llibre de las cien mejores.

Ja fa molt temps que n'havia sentit parlar, i hosti que surt a las cien mejores, si però està a can collons i a més la historieta de la fissura offwidth que costa molt de protegir sino portes algun friend molt gordo... ejem ejem... algú fàcil d'enganyar... ok el Ramón s'apunta que li va la marxa...

Ara bé escalador precavido escala muchas vias... com a bons restauratacks, ens ajuntem al pati de la caseta, motosserra va destral bé, i traça més aviat poca mediante. Ens acabem confeccionant uns tacs mida camalot del 5 i més, que ni els deixebles del Santacana.

                             Apunt!

Pues va furgo hyppi sesentara del Ramon i cap amunt.

Dios quin pateo, si algo fa falta per fer aquesta via són cames, és troba en un lloc preciós, pel camí fem una vistaço de la via "Deja vu" per quan siguem grans, i en unes hores ens plantem a la via.

                                        Primer llarg

La via al meu parer és preciosa, un festival de fissures i diedres regulars i irregularíssimes, de bon protegir i amb roca super adherent. Ens ho passem teta. Col•loquem el primer tac i a cops de martell es parteix per la meitat, vaja merda de fusta hem fet servir, però bé queda col•locat.

                                               Segon llarg

                                        Li tires tu?

Quan arriba el offwidth ens dona el riure, encara m'hi veig allí empotrat amb el tac penjat del coll, ficant-lo cap dins i sense tocar vores, coitus interruptus... pues ale després d'una arrastrada cardíaca m'arrapo d'un clau torçat i tiro palante... a pendre pel cul el tac, el deixo en una repisa i anar fent.

                                        Amb el cul apret

                                        Últim llarg

En resum una via preciosa amb un pas de cul apret... paisatge inigualable, ambient fresquet de muntanya i aire pur... Quan creixi hi hem faci fort m'agradaria tornar ni que sigui per tastar la deja vu.

Deixo algunes fotos.

Moraleja:

"la mida del tac que decideixis arrossegar és proporcional a la mida que set ficarà el forat de l'ojete quan facis el pas..."
ylerget dixit

   

Trilogia clàssica dels útlims mesos a Montserrat.

Veig que ja va sent hora de donar varietat al bloc... comença a sembla un monogràfic de st. Llorenç de Montgai, i els escaladors de la Noguera de tant en tant tb ens espolsem la mandra i anem a absorbir coneixements i pors a altres zones de la nostra geografia...

En concret aquest post el dedicaré a la trilogia de vies que hem repetit els últims mesos a la muntanya de montserrat, a ca la montse que en diuen els locals.

A nota introductòria, val a dir que els meus companys (no tots però alguns si sentiran al•ludits) i jo, som una mica impresentables a Montserrat. Si recopilem jornades èpiques amb components diferents hi hem viscut ineptituds, putades, confiances, vuelos, enganys, nits del lloro, rescats... de les classes més vils imaginables... bé no exagerem fins ara amb final feliç, la sang no ha arribat al riu, i quasi sempre amb "mea culpa" per sobrecomfiança, horaris inadequats i poca previsió. És com una relació amb una parella que ens atreu fins a la medul•la però ens utilitza i ens fa patir.

Potser la reu del problema, és que la majoria, sobretot jo, no en sabem d'escalar a Montserrat, però la seva energia, les seves formes sinuoses, ens atreuen d'una manera irresistible, que ratlla la mística... joer ja semblo redactor de las ascensiones de leyenda...

Va que després els blogs són pesats i la majoria lo que vol és informació...


1- Anglada Cerdà de la Boleta Foradada.




Ens va encantar, la vam triar amb en Jonathan, i ens va fer treballar de valent, molt vertical, amb parts a equipar força com el primer llarg, atlètica i amb moltes possibilitats d'escalar-la majoritàriament amb lliure.



Hem va agradar especialment que apart d'escalar vam gaudir d'una visita del museu d'artilugis utilitzats al llarg dels anys per assegurar-se a montserrat, a més visita interactiva que et donava l'opció d’interactuar amb tots els artilugis assegurant-hi... a poder ser amb un amiguet al costat...



El forat sota la boleta molt xulo, anar-hi amb temps per entretenir-se jugant a passar pel forat i sortir per l'altre costat.

On vas Jonathan?

Les mans després de fisurejar





Bona via i amb bones possibilitats de protegir-se.


2- Cade. Agulla 75



Al meu parer un altra de les bones, la vam gaudir juntets, l'Albert, el Ramon i jo. Fissures i diedres boníssims, més atlètica i exigent que l'agulla del Centener però més equipada.





A destacar el llarg anomenat "fissura superman", i val a dir que animat com un superman me'l vaig currar a tope!... quin patir... dels o el llarg que m'ha deixat més extenuat físicament de la vida; no els vaig encadenar, però poc i va faltar. Al meu gust boníssim, però ja t'hi pots armar de power, jo vaig sortir com un superman... però vaig arribar arrastrant-ne com un cuquet verd...





Mira va ser dels cops que ho vam fer prou bé, suposo degut a l'absència de plaques assassines d'escaladors no montserratins, i es clar que anava ben acompanyat, amb persones centrades i competents... ejem...




3- Geeb. Cadireta del diable.

Ressenya del bloc den Bullarolas

Bueno, les estadístiques solen ser clares, o com a mínim ens donen la sensació de tenir els caos controlat, últimament de cada tres... pues una pillem, o dos segons l'època. En aquesta tocava i entre pitos i flautes vam acabar ben tous, i arrugats...

No se ben bé com descriure la via, fa bona pinta, però hem va costar molt bellugar-me amb lliure, val a dir que era un dia força humit, amb fred i estava cansat, però tot ho trobava molt arrodonit, no acabava de trobar-me còmode enlloc, la roca anava a trams, i l'equipament és molt autèntic però no presta a apurar gaire. Amb artificial cap problema anar fent.

Hem va agradar, pq ens vam haver d'emplear i currar-nos-la. Però el dia no ens va acompanyar, tot grisot, humitat, vam passar fred i els dos últims llargs ens vam mullar plovent unes gotes fines. La baixada ja fosquejant va ser de senglars, i vàrem atravessar una selva de romagueres i arítjols fent descens de barrancs plovent i sense neoprè.

Vam acabar el dia bruts, rascats, molls amb tots els trastos penjant i fent una visiteta de nit una mica impresentables a la moreneta dins el monestir... ja que teníem acumulades unes miques de coses per agrair-li i per demanar-li...

Gran jornada amb en Carles i tres o quatre dies amb la rialla, els ui ui uisss, i l'adrenalina pujada.



PD: Ara me n'he enrecordat, tb els últims mesos vam fer la Cade de la miranda de la portella, via bonica, més suaveta, vam patir una mica de fred, mandra i algunes queixes, però prou bé. Amb bon dinar de despedida.




Apa ja no tot és Sant Llorenç

Salut!

Arsenalato de Titaponio? Arsenalat de titaponi? Roca del Cilindre.

Bé un petit relat d'una via que va passar sense pena ni glòria... Quan la vam fer, ja no m'enrecordo crec que l'estiu passat, però em fa gràcia dedicar-li quatre paraules pq quan la busco a internet no trobo res... sovint m'hi trobo, busco vies a internet i no surt cap referència, cap blog, avui en dia és com si no existíssin, algunes amb motiu però d'altres no s'ho mereixen.

La via en qüestió la varem fer amb en Ramon un dia que ens avorriem i no sabiem que pujar, en la meva opinió és de les que no es mereix que hi hagi massa informació, o gens.

És una vieta de tres llarguets a la roca del cilindre, tota equipada, tot i que a l'últim llarg val la pena porta algún tasconet i friend petit. Roca molt dolenta al primer i segon llarg, defet amb lo antiga que és i encara es desmonta. L'últim llarg la roca millora.

Apurant pot sortir amb algún pas de 6c al segon llarg sinó pots fer Ae. El traçat és xulo i està ben pensat, de fet és una via antigota i amb mentalitat molt esportiva; ara bé la roca és fatal i els seguros vells i fets malbé. Originariament amb burils, i més tard arreglada una mica amb espits. Ara és una barreja d'espits i burils intercalats.

Bueno no li faig massa bona propaganda però val a dir que m'ho vaig passar força bé i va ser trepidant trobar la manera de pujar suament per on la roca era menys dolenta i fent passets ben curiosos amb la màxima delicadesa.

De fotos no en tinc cap...

Ale perquè els curiosos trobem alguna cosa a internet

Salut!

"Trifolls" Paret de l'Ós... 1979

És ben bé que eren tres FOLLS, com les gastaven al 1979, ja m'hagues agradat veure com coi pujaven per aquesta línea, difícil i poc equipada... en aquella època jo vaig veure la llum del sol per primer cop i poc albiraven els meus pares que algun dia m'enfilaria per aquella nova línia que els tres folls estaven obrint... i que m'hi fotria de lloros, menys!

Només n'hi he trobat ressenyes al llibre "Escalades a la noguera" de Jordi Marmolejo i Joan Escuer; i al llibre de piades de Sant Llorenç. I aquí les deixo:





És una via del tot clàssica, amb combinació d'artificial i lliure, amb bones possibilitats d'apurar bastant en lliure. El principal problema és que està molt velleta (ahí me han dao... curiosament tant velleta com jo, coi això et fa tocar de peus a terra),hi abandonadeta, l'equipament vell i escadusser, fa que es repeteix molt esporàdicament i hagi set conquerida per tot el món animal i vegetal, des de molsa, líquens, fongs... fins a terra, arrels, argelagues, savines, esbarzers i matolls de tot tipus... de fet a mesura que vas pujant els hi has d'anar demanant permís i apartar-los una mica ni que sigui amb les dents.




S'han de portar alguns clauets, tot i que ja se'n troben de vells i tb algun buril molt masegat, tot i això, jo que no hem remeno gaire bé amb el tema dels claus, volent passar amb friends, un hem va gastar una broma i sort del buril vell que el vuelo va ser xulo.

Vist en perspectiva crec que és una gran via, amb una línea molt bonica, el problema n'és l'abandó. Seria bo reequipar-la i netejar-la un poc, potser ficant reunions noves i segures i canviant els pocs burils vells que hi ha per parabolts ja tornaria a ser més atractiva, i al repetir-la més gent quedaria neta. Jo la vaig disfrutar molt, és una llàstima que estigui tant deixada. De fet m'ofereixo per renovar-la, però els aperturistes hi hauran de dir la seva.

Aquí us deixo algunes fotos...








Gracias Juan por compartir la escalda y pararme la caída...

"Terra i Cel" La més difícil de la paret de l'Ós... no ho se pas...

Bé, últimament la cosa va d'anar fent les vies de la zona que sempre es van quedant a la caixa de les vies pendents, ja sigui per difícils, ja sigui per velletes amb equipaments escadussers, ja sigui per mandra, ja sigui per mala fama i por.

D'aquesta via, la "Terra i Cel" de la paret de l'Ós, la veritat és que no en sabia gran cosa, només havia vist al llibre de la noguera i les ressenyes del Luichy que semblava força més difícil i a equipar que les altres i simplement l'havia evitat.

Al llibre Escalades a la Noguera de Jordi Marmolejo i Joan Escuer, surt així:





Hi la ressenya del Luichy...



Per despiste i impetuositat ni els uns ni els altres varem agafar càmera, doncs no hi tenim fotos, només diré dos o tres impressions i qui s'animi palante!

Ens ho varem passar teta, els dos primers llargs duríssims i molt bloqueros, per altra banda equipats i no obligats del tot, a partir d'aquí festival d'escalada en 6a/6a+ i algun petit punt de 6b, amb passets tècnics, atlètics i ficant catxarrets... si ets delicat, t'agrada equipar amb tot tipus de catxarrets i t'agraden les fissurilles i diedres cegos i imperfectes... Disfrutaràs

Molt bona via i no tant dura com aparenta, això si apreta els dos primers llargs, no desanimar-se.

Merci al Ramón i a l'Albert amb qui vaig compartir cordada.

Repetició Holocausto i petita restauració...

Fa uns dies ens vàrem ajuntar per casualitat tres passarells de la vertical... la idea era passar la tarda fent una vieta al congost de Terradets, però en arribar-hi la cosa pintava negra i començava la pluja. Ràpidament acordem tornar cap a la zona de Sant Llorenç, sense cap idea concreta, i llavors anar xerrant, lo típic, sempre hi han coses pendents... que si jo hem vaig baixar d'aquí o d'allà... i sempre queda una espineta.

Resultat tots tres cap a l'Holocausto de la roca del Cilíndre allà per les cinc de la tarda, un sabia on anava els altre no.

Amb penes i treballs i força estona per pensar-nos la manera menys arriscada de fer alguns passos repetim aquesta impressionant vieta (per lo de curteta)... i quedem satisfets com reis amb la nostra dosi d'adrenalina ben servida. Varem passar sense claus, però pq no en portàvem, tot i això si algú es troba que falta algun dels claus vells o l’hi en salta un segurament seran necessaris.


Segona reunió

La línea és espectacular, una via molt lògica i estètica, dura i amb molta autoprotecció. La nota negativa la dona la roca molt dolenta en diversos trams i l'exposició que dona això en alguns passos. Poder els punts més crítics els trobem al segon llarg, que arrenca amb un pas exposat amb mala roca i continua amb zones a protegir i claus ja força vellets.


Que més volem...

A un servidor li va tocar el segon llarg, i en vista de la tensió viscuda, que em va portar a un agermanament profund amb aquesta via, i disfrutant encara d’algun dia lliure postrepetició de la via, decideixo rapelar-la i contribuir a la causa mínimament. Realitzo una petita restauració després d'un ràpel trepidant. Únicament he substituït el buril ja molt vellet i podrit al qual arribes després d'uns metres exposadillos amb mala roca i que en veure'l et deixava la moral una mica tremolosa. I he deixat amb bona voluntat una "v" molt ben clavada abans d'aquest tram pelut en dos forats consecutius on es veu clarament que sempre s'hi ha clavat i desclavat. Ara un dels forats, el més bo està lliure, hi entra un tricamp perfecte o un alien verd regular, i la "v" està ficada. Espero que s'hi quedi durant molt temps.





Doncs res, aquí us deixo les fotos, és una via exigent que dona molta satisfacció, però s'hi ha d'anar amb consciència... Amb petites aportacions entre tots allargarem la vida de les petites obres d'art com aquesta... ah i tb la nostra!

Salut!

Pd: Gràcies al Ramón i al Marc amb qui vàrem compartir l'escalada.

Els escaladors de Llorenç estem fets uns tirilles...

Bones a tothom... aprofitant que arriba el solete donaré alguna altra idea per ficar-se morenet mes aviat del clatell que del davant.

Fa poc varem obrir la "Travessa dels Gladiadors", en estil clàssic total, llavors vam clixar una placa fineta i una fissura que pintava prou difícil. Aprofitant l'avinentesa doncs ens varem animar a obrir la via (Els tirilles o tiretes) dedicada a tots/tes els que al bar sempre escalem molt bé!

És una via curteta, de tres llargs, els segon dels quals és comú amb "la Travessa dels Gladiadors". Aquesta l'hem obert despenjant-nos per dalt, tampoc és una via equipada del tot però està força assegurada. Més o menys surt una dificultat de
6a-6a-(V/A1 o 7a-7b?).... L'últim llarg per qui s'animi encara no la alliberat ningú que jo sàpiga, de moment l'hem pujat combinant lliure i artificial.

Doncs res per si algú li interessa us deixo la ressenya, que s'ha currat el Juan que dibuixa molt bé.

Alerta amb un bloc gran tipus menhir de d'Obelix que és troba situat en una coveta just avanç de sortir del gran sostre, es veu fortot però jo no l'estiraria per la seva base que és lo que ens agradaria fer a tots per sortir d'allà.